dissabte, 20 d’agost del 2011

ARCADI OLIVERES (al programa SINGULARS de TV3)

Dintre del cicle "El què, qui, com de la crisi" l'economista Arcadi Oliveres ens explicarà perquè ara "És el moment de les alternatives". Divendres, 9 de setembre a l'escola de Sant Gregori.


És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista.

Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo. En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida.

Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics.






Vist a Videos a la carta de TV3


.

dimarts, 16 d’agost del 2011

ÉS EL MOMENT DE LES ALTERNATIVES


L'Arcadi Oliveres és un economista català i un reconegut activista per la justícia social i la pau.

Des del 2001 és el president de Justícia i Pau

divendres, 12 d’agost del 2011

RECORDANT: EL MÓN DEL CARBÓ

L'ATENEU: 20 ANYS
A la Vall de Llémena el carboneig (obtenció de carbó vegetal) va ésser una de les principals activitats dels nostres avantpassats. Fins a finals dels anys 50 del segle passat, molta gent de la Vall encara eren pagesos bosquerols.

Els productes de la terra, l’aviram i el bestiar, els permetien sobreviure i, a vegades obtenir uns ingressos suplementaris, però el què realment portava diners a casa era l’aprofitament del bosc. La fusta, les feixines i sobretot el carbó, eren les principals fonts d’ingressos de moltes famílies.

Encara avui dia, als boscos hi podem trobar algunes places carboneres on els carboners empilaven els troncs d’alzina per obtenir el carbó vegetal.

Tot i que a casa nostra, l’ús del carbó vegetal ha quedat limitat a les barbacoes per cuinar a la brasa, a la majoria de països del tercer món encara continua essent el principal combustible domèstic, com ho va esser també per als nostres avantpassats.

Com a homenatge a tots ells, el maig del 2003 a Cartellà i l'any següent a les escoles de Sant Martí de Llémena, l'Ateneu va presentar una exposició sobre el món del carbó, perquè tothom, però sobretot els més joves, poguessin conèixer aquest vell ofici de carboner.

El propòsit de l’exposició era ensenyar d’una manera didàctica i senzilla, el procediment tradicional per obtenir el carbó vegetal.

L’exposició constava de panells informatius sobre:
  • Els carboners: costums i tradicions. 
  • El vocabulari. Literatura
  • El carboneig abans
  • El carboneig ara, arreu del món
  • Característiques i avantatges del carbó vegetal
  • La pila i la cuita
L’exposició es complementava amb una maqueta d'una carbonera i amb projecció de diversos vídeos sobre el tema. La maqueta de la Vall de Llémena, feta per en Quim Esteve, completava l'exposició.

Aquella exposició no s'hagués pogut fer sense la col·laboració desinteressada d'en Lluís Ribas i en Florenci Teixidor, que durant els darrers anys, amb el seu mestratge i esforç, van aixecat a Cartellà les piles que ens van permetre recrear aquest món del carbó.

L'exposició va ser una obra col·lectiva del socis i amics de l'Ateneu: Anna Vaquer (maqueta de la pila), Antoniu Castaño (maqueta de la pila i escultura del carboner), Miquel Bohigas (esquemes i fotografies), Pep Caballé (fotografies), Narcís Canadell, Angel Cubarsí, Antonio Navas, Ma. Carme Farrés, Josep Tur i altres.

Heus aquí una part del contingut de l'exposició:

LA CARBONERA

La qualitat del carbó depèn:
  • De la fusta: les fustes pesants (aulina) donen millor carbó que les lleugeres (pi, pollancre, …)
  • De la temperatura de la pila: A més temperatura més poder calorífic (tot i que s’obté menys carbó)
  • Del mètode de carbonització: Amb les carboneres tradicionals s’obté millor carbó que amb les industrials
  • De la traça del carboner 
L’alt contingut de carboni fa que el carbó vegetal tingui un rendiment calorífic molt superior al de la fusta
  • Carbó vegetal: 7.400 kcal/kg
  • Llenya d’alzina: 3.700 kcal/kg
En el procés de carbonització la llenya perd un 80 % del seu pes, però només el 60 % de les seves calories.

Empilant
Els troncs més grossos es posen al voltant de l’ull de la pila.
La pila ha de quedar atapeïda, però amb espais entre la llenya per què l’aire hi pugui circular
A mesura que la pila va creixent, va agafant la típica forma arrodonida, amb els buscalls més prims a l’exterior

L'embalum
Abans d’enterrar la pila, cal posar-hi l’embalum, per tal que la terra no s’empassi.
Per embalumar es pot fer servir les rames dels arbres o bé ginestell o algun altre arbust de la zona.

Enterrant la pila
La pila es tapa amb terra per evitar que la llenya estigui en contacte directe amb l’aire, i així poder-la coure de forma controlada.
Amb l’ajuda de cabassos o de l’enterradora, es va posant una capa de terra d’una mà de gruix da-munt l’embalum fins que s’ha tapat tota la pila.

Bitllant la pila
Un cop encesa la pila, durant els primers dies s’ha d’anar bitllant sovint per torrar la llenya.

Al cap de dos o tres dies, quan la llenya ja està torrada, la pila comença a fer molt de fum. Llavors el carboner hi fa uns forats a la part superior, omple l’ull de bitllots fins a dalt i fa pujar el foc fins a coronar la pila.

A partir d’aquest moment comença la carbonització.

El llenguatge del fum
Quan es comença a carbonitzar, la llenya treu un fum espès, de color blanc marronós.
A mesura que avança la cuita, el fum es torna menys blanc i comença a enlairar-se.
Quan el fum es torna blavós, la llenya ja és cuita.

Llavors el carboner tapa els forats i n’obra uns altres més avall per tornar a començar de nou el procés, que es va repetint fins arribar a la base de la pila.

El procés de carbonització
La carbonització té lloc quan la llenya crema sense flama, amb dèficit d’oxigen.

Les altes temperatures eliminen l’aigua i altres productes volàtils de la llenya, però no les matèries combustibles. Per això, el carbó vegetal pot tornar a cremar, sense flama.

El principal component del carbó és el carboni. Com més carboni contingui, millor serà el carbó

Rescaldant
Amb l’aixada, el carboner fa baixarla terra i deixa el carbó al descobert. Un cop enretirat, torna a tapar la pila amb terra per evitar que el carbó de l’interior s’encengui.

Esmatassar
Un cop el foc ha arribat a terra, i quan tota la llenya s’haconvertit en carbó, abans de treure’l, cal deixar-lo refredar.

Per refredar el carbó més superficial, el carboner trenca la “crosta” de terra cuita i embalum cremat i amb el raspall la fa baixar per treure’n les pedres grosses i els terrossos, deixant només la terra més engrunada que, en escolar-se ajuda a refredar la pila.

El carboner va deixant el carbó al descobert i tot seguit el torna a reabrigar amb la terra engrunada per evitar que el carbó, en contacte amb l’aire, s’encengui.

Esquema gràfic del procés






dimecres, 10 d’agost del 2011

L'ocell negre

Rondalla popular

Fa molts d'anys, cap a finals del segle XIX, en una masia de Granollers de Rocacorba, hi vivia un jove amb la seva àvia.

Vivien tots dos sols, miserablement i solitaris al mig de la muntanya. Aquell hivern, llevat de tres carboners que hi passaven per anar a la font, no havien vist ningú més.

La vella, no parlava mai amb ningú, ni amb el seu net. Hauríeu dit que era muda.

El noi, que havia quedat orfe als tres dies d'haver nascut, sempre l'havia respectat, però no se n'havia acabat de refiar mai.

Sobretot d'ençà que una nit l'havia sentit parlar tota sola a la seva cambra. Com si discutís amb algú sobre la mort dels seus pares, esdevinguda, segons va escoltar, en estranyes circumstàncies.

En una cort, a tocar de la casa, el noi hi tenia tres vaques. D'elles en treia la llet que, juntament amb una mica d'hort que ell mateix conreava, els permetia anar vivint humilment.

Una nit, mentre sopaven a la vora del foc, el noi va comentar a la seva àvia que, si tot anava bé, podrien marxar d'aquell lloc tan solitari.

- Les tres vaques estan prenyades i aviat naixeran els vedells, li va dir.

- Quan hagin nascut, em vendré els vedells i les vaques i aniré a viure a Sant Martí.

- Que voldreu venir amb mi, vos?, li va preguntar.

La vella no va contestar.

Al cap d'uns dies, la cort era una festa: una vaca estava parint el primer vedell i el noi, entusiasmat, l'ajudava estirant amb totes les seves forces.

Aquella mateixa nit, però, un bram terrible que venia de la cort de les vaques el va despertar. Es va llevar d'un bot i va baixar com un llamp per veure què havia passat.

Quan va arribar, va contemplar un espectacle que mai no pogué oblidar: el vedell que havia nascut unes hores abans jeia mort, degollat i sense ulls, al costat de la seva mare, que l'estava llepant. El noi va tenir el temps just d'entreveure com un ocell negre s'envolava per la finestra de la cort.

Tres dies més tard naixia el segon vedell.

- Aquest vespre, va dir a la seva àvia, dormiré a la cort. - No fora que tornés el maleït ocell negre.

Durant dues nits va fer guàrdia al costat del vedell i com que no aparegué cap ocell, la tercera nit va decidir d'anar a dormir al seu llit.

De sobte, un bram, més fort encara que l'anterior, el va despertar. En un tres i no res es va presentar a l'estable i, corprès va poder comprovar allò que tant temia: el vedell havia estat degollat, i els seus ulls devorats.

El seu somni d'una vida millor s'havia esvaït del tot. Ja mai podria sortir d'aquell catau miserable.

Passats un dies, neix el tercer vedell. Desesperat com estava, aquella nit la passa a la cort, desvetllat i amb una escopeta al costat.

La campana de Rocacorba toca les dotze. I la una. I les dues. Quan acaben de tocar les tres, el jove sent un batec d'ales. Per la finestra de la cort arriba un ocell negre que s'acosta als animals.

El noi, sense pensar-ho dues vegades, agafa l'escopeta i li engega un tret al mig del cap.

Tota la muntanya retruny. Al mateix temps, un crit esfereïdor que ve de l'habitació de la vella el fa estremir.

Esverat, corra cap dalt, pujant els esgraons de tres en tres.

Obre la porta de la cambra i troba la vella al llit, morta, amb un tret al cap.

Per aquells boscos no s'hi ha vist mai més cap ocell negre.

dissabte, 6 d’agost del 2011

RECORDANT: L'ECOMUSEU DE LA VALL DE LLÉMENA

L'ATENEU: 20 ANYS


Molts haureu sentit parlar de l'Ecomuseu de la Vall de Llémena, un projecte utòpic de l'Ateneu de finals del segle passat. Objecte de debats intensos i apassionats, l'Ecomuseu va ser durant molt de temps una de les iniciatives que més il·lusió va despertar entre els ateneistes.

Però, fou realment només una utopia l'Ecomuseu? Heus aquí com el definíem l'abril de l'any 1997:

Ecomuseu de la Vall de Llémena: Un equipament comunitari obert a la participació ciutadana

L'Ateneu de la Vall de Llémena és una plataforma ciutadana, independent i de base comunitària nascuda a Sant Gregori l'any 1990.

D'ençà de la seva creació, l'Ateneu ha assumit la condició d'entitat cultural activa, pionera i protagonista en el procés de promoció cultural del territori.

Just a l'hora d'encetar el seu setè curs d'activitats ha començat a gestionar el projecte que els/les ateneistes s'havien proposat bastir: l'Ecomuseu de la Vall de Llémena; mercès a la cessió que el Bisbat de Girona ha fet de l'antiga rectoria de Cartellà a favor de l'Ateneu.

L'Ecomuseu de la Vall de Llémena vol ser un equipament autogestionari amb voluntat cívica, cultural, educativa i científica al servei dels llemenencs i llemenenques, i obert a les xarxes d'expressió plural més enllà de la vall dins la línia de "pensar global i actuar local".

L'Ateneu de la Vall de Llémena té la voluntat de donar suport als projectes que impulsi la societat civil i que s'adiguin amb la seva missió; també ofereix el seu equipament a les persones, grups i associacions que necessitin un espai per desenvolupar activitats de caràcter artístic, educatiu, cultural, social i/o de lleure.

L'Ecomuseu neix per estar al servei de la gent de la vall a qui vol oferir els seus afanys i treballs, i convida a participar en aquest projecte, ampli i generós, als joves i adults que se sentin animats a oferir una part del seu temps i habilitats als seus veïns i veïnes i al desenvolupament de la vall. Tot això per al progrés i gaudi col·lectiu.

Sapigueu en tot cas que els/les ateneistes restem a la vostra disposició i que ens plauria molt que ens acompanyéssiu en les activitats que produïm amb il·usió i felicitat. Volem que l'Ecomuseu sigui la Casa de la Vall. Hi esteu convidats. ↑

I aquest és el decàleg de l'Ecomuseu (curiosament, de 8 punts) que es va publicar a la revista 7en1 el mes de juliol de 1997, il·lusionats com estàvem llavors en la seva creació.
Decàleg ètic i de règim intern de l'Ecomuseu

L'antiga rectoria de Cartellà és la seu de l'Ateneu de la Vall de Llémena, que es planteja com un espai d'activitats i d'intercanvis obert a la participació ciutadana, des d'una perspectiva de servei públic. Més endavant, aquests rectoria esdevindrà el centre de l'Ecomuseu de la Vall de Llémena, un equipament autogestionari amb vocació cívica, artística, cultural, educativa, científica i de lleure obert a les xarxes d'expressió plural més enllà del territori, dins la línia del pensar global i actuar local.

L'Ateneu de la Vall de Llémena ofereix la possibilitat d'acollir a l'equipament persones, grups i associacions que necessitin un espai per desenvolupar-hi activitats, sempre que no es contradiguin amb la missió de l'Ecomuseu i en la mesura de les seves disponibilitats.

Els usos possibles resten condicionats a respectar la distribució d'espais. Soterrani: sala polivalent, exposicions temporals i magatzem. Primera planta: exposició permanent i maqueta, despatx/arxiu, sala Cartellà, cuina menjador. Segona planta: refugi i sala taller. Prats: terreny d'acampada i activitats a l'aire lliure.

Les sol·licituds d'ús de l'equipament s'hauran de basar en els presents principis i restaran subjectes al seu compliment. La cessió temporal d'espai serà gratuïta però onerosa, és a dir, comportarà una contribució no monetària com ajut al manteniment general de l'Ecomuseu o, en cas d'exposicions la cessió d'una obra. Els usuaris tindran especial cura a respectar la casa, l'entorn i el veïnatge.

La celebració d'actes tant a l'interior de l'equipament com als prats, haurà d'estar degudament acreditada davant de tercers, tant pel que fa al compliment de la normativa que els pugui correspondre, com de danys i perjudicis i responsabilitat civil. L'Ateneu declina qualsevol subsidiarietat al respecte.

La seu de l'Ateneu no podrà ser utilitzat per a celebracions de caràcter privat.
Per tal d'identificar expressament l'interlocutor a qui s'hauran d'adreçar les propostes de cessió d'espais, l'Ateneu instaura la figura de Cap de casa, que serà el clauer i vetllarà directament la gestió de la infraestructura i la coordinació dels serveis i usos de l'Ecomuseu. L'ofici de Cap de casa serà rotatori entre tots els/les ateneistes i es renovarà cada curs per acord assembleari.

Totes les cessions d'espais seran informades pel Cap de Casa i resoltes per consens pel Comitè Permanent de l'Ateneu de la Vall de Llémena.