L'ATENEU: 20 ANYS
Avui, 15 de setembre, fa dos anys que ens va deixar en Joan Canadell.
Moderant el debat i vetllant pel recte creixement de l'Ateneu, en Joan en va ser el primer president, des de la seva fundació fins que el va substituir en Paco Millàn.
Marxista des de l'adolescència, home llegit i afable, amant de la polèmica, de les coses ben fetes i de la llibertat, en Joan no va tenir mai una mala paraula per a ningú.
La seva figura de patriarca, el seny del que deia i del que feia, van portar l'Ateneu a un moment dolç d'expansió.
Qui vulgui conèixer la seva vida i miracles, pot llegir la seva biografia, APUNTS D'UNA SILENCIOSA DISSIDÈNCIA (edicions l'Aulina. Ateneu de la Vall de Llémena - 1997)
En record d'en Joan publiquem aquest relat que va publicar al 7 en 1, l'abril del 2004, i que ja havíem reproduït en l'antiga web de l'Ateneu:
Parlem de Sant Grau
Aquesta massa silenciosa que és avui la muntanya de Sant Grau era anys enrere una font important de riquesa per al seu entorn. Gran part d'ella era cultivada en grans extensions de vinya, olivars, avellaners i castanyers. També hi havia petites extensions de cultiu a l'entorn de moltes cases habitades, en els llocs més inesperats.
Una altra característica era l'aprofitament de la seva riquesa forestal, gran generadora de llocs de treball i de matèries primeres i una font d'energia gairebé única, no solament per al consum de la gent de l'entorn sinó per a la vida en general, puix que aquesta energia no solament s'usava per combatre l'hivern, sinó també per fer funcionar tota mena d'activitats, com ara el tren, els forns de pa, les fàbriques de gel ...
Els seus camins, que creuaven la muntanya en totes direccions, eren transitats per moltíssima gent, que diàriament es deplaçava per portar a terme le seves activitats. Era fàcil percebre el batec de la muntanya per la quantitat de vida que es generava en el seu si i amb la forma de tota mena de fauna que la poblava, ja fossin ocells, conills, llebres, serps, etc. Era possible escoltar el petar d'una destral, el cant del carboner o el lladruc d'un gos. El que ara percebem com una massa silenciosa i adormida era una generadora d'activitats.
La gent que triscava a totes hores pels seus veranys, molts d'ells hi dormien una setmana sencera, ja que això els permetia fer jornades de sol a sol, cosa que hauria estat més difícil si haguessin volgut tornar a casa. Aquests duien una cabassa en la qual els dilluns hi posaven tota mena de proveïments. Si entre setmana els mancava alguna cosa, hi havia alguns petits llocs on proveïr-se, com ara Port-Sacreu. Les restes d'aquesta casa encara es poden veure no gaire lluny de Santa Afra.
Una de les dificultats d'aquesta vida era l'avituallament d'aigua, encara que hi havia moltes fonts, algunes de les quals ara estan eixutes. Cada font tenia el seu nom: de Can Reixac, de Can Mates, d'en Verdaguer, d'en Parerols, de les Monges, d'en Carbonell, d'en Pujariques, d'en Lladó, del Rei, i d'altres.
Una altra font de proveïment d'aigua era la mina, que es troba a prop d'un punt que en diuen Roca-Pruna. Aquest punt d'aigua té una llegenda curiosa. Diuen que fa molts i molts anys l'habitaven unes dones que es dedicaven a fer moneda falsa. Una inundació les obligà a marxar corrents, deixant tots els estris. Puix que la mina segueix allà mateix, brindo la idea a algun espeleòleg.
Una altra font que té una certa llegenda és la Font de Cal Ros. Proveïa d'aigua la casa del mateix nom, recollint-la de la font, que es trobava torrent amunt de la casa. La font generà una gran discussió entre el senyor Ros, home d'idees avançades pel seu temps, i el ferrer del poble, que era qui feia la instal·lació. El primer deia que l'aigua havia d'anar a dalt de la casa i l'altre opinava que anar cap avall molt bé, però que l'aigua no aniria cap amunt de cap manera. Naturalment, guanyà el Ros i això fou motiu de molts comentaris al poble, ja que eren més els partidaris de creure's el ferrer.
Un lloc de tanta activitat genera anècdotes, històries, passions. Unes són tràgiques, altres divertides. Per exemple, que les noies de l'entorn que tenien com a màxima aspiració trobar marit en plena joventut, quan s'acostaven a la trentena, i les possibilitats de trobar-ne es feien cada vegada més llunyanes, s'agenollaven davant de Sant Grau, a la seva capella de dalt de la muntanya i feien la següent invocació:
Sant Grau, Sant Grau,Allò que l'autor d'aquest petit treball no sap, és si això era efectiu.
Marit si us plau.
Encara que sigui ronyós,
Ni que sigui tinyòs,
Mentre marit fos.
Joan Canadell
